Dia 30 de novembre.

Descripció:
La nit abans de la classe l'Ethel Nogués em truca al mòbil per dir-me que hauríem de quedar abans per preparant-se l’exposició i aixís és.
El dia 30 ens tocava fer l’exposició de Territori, és a dir parlar duran 6 minuts d’un tema que en aquest cas era “Les llegendes de Girona”. Encara sort que ens ho havíem preparat abans per que la presentació ens durava una mica més de 7 minuts, per tant vam escurçar-la. La classe l’iniciàvem nosaltres amb la nostra presentació, per sort la classe anterior uns altres companys nostres també havien fet presentacions i sabíem en que havien fallat ells i en que havíem d’anar amb compte. Comencem l’exposició entregant uns tríptics que havíem fet nosaltres a alumnes i professors, més que res per que amb sis minuts teniem molt poc temps per explicar tot el que ens hagués agradat.
Amb bastant nerviosisme a sobre vam començar la exposició, com ho teníem molt ben preparat va ser recitar el que ens sabíem de memòria. Per a mi ens va anar molt bé l’exposició. Vam tenir una bona posició corporal (tot i que estàvem molt quietes.) vam parlar alt i clar i vam poder explicar tot el que volíem amb els sis minuts.
Després van fer la exposició la Sonia Pérez i la Mireia Toro del tema Sant Boi de Llobregat. La Laura Cazorla i L'Helena San José ens van parlar del parc natural de Collserola. I, per acabar, l'Òscar Garcia i el Martí Villegas amb el tema: Les rondalles de Tremp i Berga.
Quan els nostres companys estaven exposant nosaltres els havíem de valorar, la Lluïsa ens havia dit uns paràmetres per valorar-los.

Reflexió:
Quan estava fent l’exposició hem vaig adonar que és molt important preparar-se abans una exposició (per aquesta raó he posat tant èmfasis a la descripció). Si t’has preparat el que has de dir, saps més o menys el temps que durarà el que diràs, a la velocitat que has d’anar per que duri el temps que tu volies, saps exactament el que has de dir, si tens un guió i tens apuntades aquelles paraules importants i les que a vegades t’encalles, et pots salvar d’un mal moment, d’entrebancar-te, i el que per a mi és més important, preparar-te una exposició et dóna seguretat, que és reflecteix amb una disminució del nerviosisme. Quan em trobava fent l’exposició, al començament estava molt nerviosa, atacada, tenia malt de panxa i tot, però un cop havia començat a parlar tot es va passar, fins i tot m’he arribat a sentir còmoda.

Aprofundiment:

El tríptic que havíem preparat era el següent:

EL TARLÀ DE L’ARGENTERIA
En una època en què la pesta era un dels temors col•lectius més arrelats, per les seves mortals conseqüències, un petit brot d'aquella terrible epidèmia es va manifestar al carrer Argenteria on, com diu el seu nom, hi havia els obradors dels argenters (sinònim de joiers) de la ciutat de Girona. Per a evitar els possibles contagis a la resta de la
ciutat, el carrer va ser posat en quarantena i tancat i barrat pels seus dos extrems amb una tanca feta de canyes, que també es van posar a les portes i finestres perquè es creia que impedien la transmissió de la pestilència. I durant tot el temps en que els veïns es van veure obligats a romandre aïllats, sense poder sortir cap als altres barris, les llargues hores de tristesa i avorriment van ser amenitzades per l'actuació d'un personatge popular anomenat el Tarlà, que feia cabrioles pel bell mig del carrer, com els acròbates del circ. Per a recordar el simpàtic personatge, es va construir posteriorment un ninot que, penjat d'una barra giratòria, imitava les giragonses del seu antecessor de carn i ossos.
EL CUL DE LA LLEONA
La Lleona. Durant molts anys va estar instal•lada al carrer de Calderers una altra columna de pedra en la qual s'enfilava un lleó. No es coneix el seu significat, però es creu que podria ser una mena de reclam de l'anomenat "Hostal de la Lleona" situat allà mateix en temps passats.
El cas és que una part de la columna estava clavada al terra del carrer i això feia que, estirant-se una mica, la quitxalla podia arribar a tocar el cul de l'animaló. Aquest ritu
ciutadà, tenia confuses significacions, mig eròtiques mig escatològiques, però en tot cas sembla ser que era garantia de que qui ho feia, o mai se n'aniria de Girona o, si se n'anava, tornaria indefectiblement a visitar aquesta meravellosa ciutat. Encara que l'animal representa clarament un lleó mascle, per no se sap quins estranys desconeixements zoològics, primer es va confondre amb un mico (pot ser pel fet d'enfilar-se àgilment per la columna) i més tard amb una lleona, com ha quedat fixat, finalment, per la tradició ciutadana.
LA MAJORDOMA DE SANT NARCÍS
Llegenda de nova creació, ideada per Carles Vivó, afegida a l'imaginari popular com a una llegenda
més.
La Majordoma era una tia-àvia de Santa Afra que va acompanyar el bisbe quan va venir a viure a Girona. La Majordoma era una dona de més de cent anys immensament grassa, presumida i xafardera. Era una bona cuinera i coneixia bé les arts esotèriques. Anava vestida amb vestits de colors llampants i
picarols per fer notar el seu pas. Una vegada que es va enfadar molt, provocà que totes les esglésies de Girona quedessin plenes de teranyines amb unes aranyes immenses. Un dia, degut a una irreverència cap a Sant Narcís, aquest li va retirar els poders convertint-la en la riota de la ciutat, fins que un bon dia, va tenir una visió que preveia el martiri i mort de Sant Narcís i Sant Fèlix. Quan els seus pressentiments es van fer realitat, la Majordoma es va tornar humil i es va dedicar a tenir cura dels malalts i desvalguts. Poc abans de morir, va fer encendre un foc davant de la porta de la Catedral i va inventar la sopa de menta. Els gironins que al morir la majordoma van carregar el seu cos van quedar admirats ja que a pesar de la seva grandària pesava menys que un pardalet. LA BRUIXA DE LA CATEDRAL.
Fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona dedicada al diabòlic art de la bruixeria que per mostrar el seu odi a tot el que fos religiós, acostumava a llançar insults i
pedres contra la Catedral.
Un dia durant la processó del Corpus va apedregar el pas i es va sentir una veu divina que li va dir: " Pedres tires, pedres tiraràs, de pedra quedaràs. "...
La bruixa es va convertir en pedra i va ser col•locada a la Catedral de Girona com a gàrgola perquè de la seva boca no sortissin insults sinó l’aigua neta de la pluja i, mirant cap a terra perquè mai més pogués veure el cel.
LA COCOLLONA.
Diu la llegenda que a la riba esquerra de l’Onyar, al barri del Mercadal, hi havia un convent de monges poc devotes i que portaven una vida desordenada. Entre elles hi havia una novícia amb veritable vocació religiosa que els retria la vida que portaven.
Les altres monges per no sentir els seus retrets, la van tancar en una cel•la al soterrani del convent. Va estar-hi tancada durant molts anys i degut a la foscor i la humitat li va anar sortint a tot el cos unes escates fins quedar convertida en un cocodril. Però degut a la seva santedat i puresa d’ànima també li van sortir de l’esquena unes meravelloses ales de papallona de bonics colors transformant-se en Cocollona.
Quan va morir, el seu fantasma es veia nedant pel riu Onyar molt a prop d'on havia estat empresonada. Diuen que solament les nits de lluna plena, cap a l’alba, els gironins sensibles, poden veure el fantasma de la Cocollona nedant riu amunt i avall fins que surt el primer raig de sol.